Descàrregues
Contacte
Socis/sòcies
Titulars RSS |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
-
Mural d'Actualitat Número 5: El Franquisme
El terror franquista va causar a Catalunya:
65.000 Morts en els Camps de Batalla i 180.000 ferits, 5.600 Morts en bombardejos sobre població civil,
8.000 morts en execucions i afusellaments en els primers anys de postguerra,
25.000 espoliats de les seves propietats per tribunals il·legals, 270.000 empresonats per motius polítics,
més de 4 milions de catalans reprimits per parlar la seva llengua.
Dedicat al jove Carlos Javier Palomino, recentment assassinat pels feixistes.
Des de les pàgines d'aquesta publicació sempre hem mantingut que la Memòria és un tema d'actualitat. Afortunadament, durant els últims mesos, la Memòria ha estat un tema central en l'agenda de tots i totes. Amb el projecte de Llei de la Memòria Històrica, el Congrés dels Diputats ha reconegut amb el seu debat els esforços de tantes associacions, institucions i particulars que durant dècades han treballat per salvar la història de l'oblit i recollir el testimoni de milers d'herois anònims que van arriscar i perdre la vida en la defensa dels valors socials més elementals: la democràcia i la llibertat.
La Llei de la Memòria Històrica ha estat positiva perquè recull l'opinió majoritària dels qui pensen que el franquisme va ser un dels períodes de regressió més foscos de la història contemporània i un dels majors atemptats moderns als drets universals de l'home. La Llei deixa en minoria els qui segueixen defensant que el franquisme va ser una mena de mal menor al perill imaginari d'un poder veritablement popular que situava l'Estat Espanyol a l'avantguarda dels Estats europeus en matèria de democràcia i drets socials.
No obstant això, la Llei no és suficient. Cal seguir treballant per recuperar la memòria, condemnant totes i cadascuna de les atrocitats del feixisme, restituint la dignitat de totes les víctimes tal com s'ha fet i s'està fent a molts altres països que han patit dictadures similars, estudiant les causes i els interessos que van fer possible aquell obscur període de la nostra història, per assegurar-nos que mai no torni a repetir-se.
1936
La conspiració contra el govern democràtic del Front Popular comença a gestar-se la primavera de l'any 1936, durant el desenvolupament d'unes maniobres militars a Ketama. El Cop d'Estat militar és encapçalat i dirigit pels generals José Sanjurjo, Emilio Mola i Francisco Franco. Bona part del seu exèrcit el formen mercenaris reclutats entre les classes més pobres de la societat marroquina. Està previst que sigui un aixecament per etapes, però la intervenció de la Guàrdia d'Assalt, fidel a la República, fa que es precipitin els esdeveniments. En ser descoberta la conspiració, Mola decideix iniciar anticipadament l?aixecament el 17 de juliol de 1936. El dia següent, el 18 de juliol, obté el suport de diversos cossos de l'exèrcit a la península, però fracassa a Cantàbria, Astúries, Euskadi, Madrid i Barcelona. El govern republicà actua amb força eficiència, en la direcció de les seccions de l'exèrcit fidels a la democràcia, en la crida a la ciutadania a la defensa de la República, en l'organització de les primeres milícies antifeixistes i en la sol·licitud de solidaritat internacional. La societat civil catalana s'aboca en la defensa de la República: entitats, associacions, clubs, partits, sindicats, gremis i agrupacions de tota mena es posicionen majoritàriament en defensa del govern legítim i democràtic escollit a les urnes. El 8 d'agost França tanca les seves fronteres. Al setembre, la Internacional Comunista aprova la creació de les Brigades Internacionals de voluntaris per lluitar contra l'aixecament militar a l'Estat espanyol. A l'octubre, els nacionals inicien l'ofensiva contra Madrid. Franco és nomenat Cap d'Estat i Generalíssim. El dia 7 de novembre el Govern es trasllada a València. Onze dies més tard, Alemanya i Itàlia reconeixen oficialment el règim franquista. Itàlia envia milers de "voluntaris" a lluitar al costat dels nacionals. El III Reich alemany comença a proporcionar ajuda militar a l'exèrcit de Franco. Mentrestant, Gran Bretanya, França i la resta de països occidentals es declaren neutrals.
1937
La Legió Còndor de Hitler arriba a Espanya i el 26 d'abril bombardeja la ciutat de Guernica, a Euskadi. Provoca la mort de centenars de civils i obté una generalitzada crítica internacional. Dos dies més tard, els homes de Franco entren a la ciutat. El bàndol republicà a Catalunya es comença a dividir entre els defensors d'unir la sort de la república a la d'una revolució socialista i els partidaris de guanyar la guerra contra el feixisme primerament per evitar que la ideologia nazi segueixi el seu impuls ascendent a Europa. Les diferències estratègiques dels dos bàndols s'evidencien també en la concepció de l'exèrcit: uns són partidaris de mantenir les milícies, els altres de coordinar un exèrcit popular. El maig de 1937 es produeixen a Barcelona els coneguts com a Fets de Maig, incidents que enfronten la CNT i el POUM amb el PSUC, ERC i Estat Català. Finalment la via de mantenir el Front Popular contra el feixisme s'imposa per la relació de forces populars i el condicionament de l'ajuda internacional. Mor el general Mola, i Franco es reafirma com a líder indiscutible. El govern republicà llança llavors una forta contraofensiva a l'àrea de Madrid, que els feixistes aconsegueixen aturar amb moltes dificultats. Fou la coneguda Batalla de Brunete. Després d'aquest incident, la batalla de Belchite a l'Aragó és un intent republicà de fer més lenta l'ofensiva nacional cap al Nord. En arribar la tardor, els nacionals són a les portes de la ciutat de Santander. Després de dos mesos de batalla, i malgrat la dura resistència dels asturians, Gijón cau a finals d'octubre. Poc després cauen Bilbao i Santander. A finals d'any, el Vaticà reconeix Franco com a legítim Cap de l'Estat espanyol.
1938
Després de la llarga Batalla de Terol, els revoltats inicien una forta ofensiva sobre Aragó i Castelló, amb l'objectiu de dividir en dos parts les zones controlades pel govern republicà. El 14 d'abril, els nacionals aconsegueixen arribar al mar Mediterrani. La Batalla de l'Ebre comença el 24 de juliol i acaba el 26 de novembre. La campanya militar és un èxit, però el canvi en la situació internacional, amb l'acord de francesos i britànics amb Hitler a Munic i la concessió de Txecoslovàquia al III Reich, destrueixen els últims vestigis d'esperança dels republicans en una aliança internacional antifeixista amb les grans potències occidentals. La retirada de l'Ebre va determinar el resultat final de la guerra. Vuit dies abans de l'any nou, Franco colpejava amb el gruix del seu exèrcit contra Barcelona.
1939
Els feixistes prenen per les armes Catalunya durant els primers dos mesos de 1939. Lleida ja estava en mans dels militars revoltats des de l?abril de 1938. Tarragona cau el 14 de gener. Barcelona, a mans del general Yagüe, és derrotada el 26 de gener. Les tropes franquistes guanyen Girona el 5 de febrer. Cinc dies després de la caiguda de Girona, els últims combatents del bàndol republicà a Catalunya són derrotats. El 7 de febrer el govern republicà abandona Espanya. El president de la República, Azaña, dimiteix i ningú es designat per a substituir-lo. El 27 de febrer, els governs del Regne Unit i França reconeixen el règim de Franco. El 28 de març Madrid es rendeix a l'exèrcit feixista. Dies després ho van fer València, Alacant, Múrcia i Almeria sense resistència (havien resistit durant dos anys). El final de la guerra es proclama el dia 1 d'abril. Comencen les dures represàlies contra els vençuts, l'empresonament sistemàtic de milers de republicans i l'assassinat arbitrari de tots aquells que havien recolzat el Front Popular. Molts republicans van haver de refugiar-se a l'estranger, especialment a França i Mèxic.
Els 40:
REPRESSIÓ I AUTARQUIA
Entre el final de la guerra civil i el principi de la guerra mundial va transcórrer molt poc. Tal com havien alertat els republicans, la victòria del feixisme espanyol va encoratjar els grups de poder a Europa a donar suport a les polítiques de Hitler a Alemanya i de Mussolini a Itàlia, que eren vistes com un mal menor a les revolucions socials i populars. Malgrat haver-se aliat de manera oberta amb els feixistes europeus, davant la invasió de Polònia per Hitler, Espanya es va declarar neutral. La guerra civil havia deixat un rastre de destrucció i misèria que impedia a l'exèrcit espanyol proporcionar un suport efectiu als seus aliats. Res no va impedir però, que Espanya enviés a més de 18 mil soldats a lluitar contra el comunisme en la División Azul. Serrano Suñer, cunyat de Franco i Ministre d'Assumptes Exteriors, va expressar amb claredat la posició del règim amb la famosa arenga "Rússia és Culpable". Per la seva banda, milers de republicans exiliats a França van unir-se a la resistència antifeixista amb l'esperança que, vençuts els nazis a Europa, els aliats alliberarien Espanya. No obstant això, el Franquisme va assentar les seves bases mentre va durar la guerra a Europa. La solució que va donar el règim franquista a la penúria econòmica va ser l'autarquia, una política econòmica basada en la recerca de l'autosuficiència i el control total de l?economia per part de Estat. El mercat negre, l?estraperlo, i la corrupció generalitzada van apoderar-se de l'economia del país. Per afrontar l'escassetat d'aliments es van crear les "cartilles de racionament". La repressió de tots aquells i aquelles que havien col·laborat o recolzat obertament el Front Popular va ser especialment brutal durant els primers anys de postguerra: afusellaments, desaparicions, judicis sense garanties, detencions arbitràries, tortura sistemàtica, terror... Per mantenir-se en el poder, Franco es va aliar a l'interior amb tots aquells interessats en la derrota del Front Popular: l'església, l'exèrcit, les classes altes propietàries i l'aristocràcia espanyola. La monarquia va mantenir mentrestant una posició ambigua davant el panorama internacional: Alfons XIII havia abdicat i després va morir; el seu fill, Joan, va intentar distanciar-se públicament dels franquistes al final de la Guerra. Poc després, l'any 1947, la Llei de Successió reconeixia Espanya com a Regne i atorgava a Franco la potestat d'escollir el seu successor. Mentrestant, converses privades entre Juan de Borbón i el general Franco acordaven el trasllat de la família real a Estoril (Portugal). Cap al final de la guerra europea, Franco va iniciar contactes secrets amb les potències occidentals per tal d'allunyar-se dels seus aliats feixistes i evitar les possibles represàlies contra els vençuts. Per a sobreviure, el règim franquista es va guanyar la simpatia del president britànic Churchill i dels presidents americans Roosevelt i Eisenhower, davant dels quals es va presentar com a garantia que Espanya no serà mai aliada de socialistes ni de comunistes.
Els 50:
L'AMIC AMERICÀ
Les esperances que els republicans a l'exili tenien dipositades en els aliats van acabar amb el final de la guerra i el pacte de Ialta, en què l'Estat espanyol va quedar al marge de les negociacions. El franquisme va caure llavors en l'òrbita dels Estats Units d'Amèrica que el consideraven un excel·lent aliat a Europa. L'evident fracàs del model autàrquic i, sobretot, els canvis en el panorama internacional, van permetre que es produís un gir en la política econòmica. Es va aplicar una liberalització parcial en els preus, el comerç i la circulació de mercaderies. El 1952 es va acabar amb el racionament d'aliments. Aquestes mesures van fer possible certa expansió econòmica. La guerra freda contra el comunisme va propiciar que des del 1951 comencés a arribar l?ajuda econòmica esperada, encara que inferior a la rebuda pels països beneficiaris del Pla Marshall. Aquest incipient desenvolupament econòmic va provocar una important pujada de preus que va propiciar al seu temps un gran malestar social. La necessitat de reformes profundes en l'economia es va tornar evident. Finalment, Franco va permetre l'entrada al govern d'un grup de tecnòcrates de l?Opus Dei. Aquests nous ministres van dissenyar el Pla d'Estabilització de 1959, conforme a les directrius del Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional (FMI), que va suposar una ràpida i intensa industrialització del país. L'efecte social del Pla va ser l'emigració a l'estranger d'uns dos milions d'espanyols en els anys següents. Es va retallar la despesa pública, es va obrir l'economia a l'exterior, es va devaluar la moneda i es van facilitar les inversions estrangeres. El règim de Franco va demostrar que tenia habilitat per adaptar-se.Etiquetes de comentaris: Memòria Històrica, Mural d'Actualitat
