Descàrregues
Contacte
Socis/sòcies
Titulars RSS |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
-
Mural d'Actualitat Número 6: La Transició es va Guanyar als Carrers
En memòria dels lluitadors antifranquistes Antonio Gutiérrez Díaz, Gregorio López Raimundo i Francesc Candel, que ens han deixat recentment.
Amb aquest número, Propagant tanca una sèrie de quatre números dedicats a la Memòria Històrica, temàtica que ha ocupat l'activitat de la nostra associació en el darrer any i mig. Hem repassat de la manera més divulgativa possible la IIa República, el Front Popular, la Guerra Civil, el Franquisme i, amb l'actual número, la Transició a la Democràcia. Ho hem volgut fer, creativament, recuperant i homenatjant la revolució artística que van realitzar els il·lustradors, fotògrafs i dissenyadors republicans en la seva lluita contra el feixisme i per les llibertats. Volem agrair des d'aquest espai el suport rebut per part del Programa del Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya, que ha afavorit molt positivament la realització de molts i interessants projectes de recuperació de la memòria provinents del teixit associatiu. Així mateix, volem aprofitar per enviar salutacions cordials a totes les entitats, institucions i particulars que han treballat per la formació d'una coordinadora unitària com la Coordinadora per a la Memòria Històrica i Democràtica de Catalunya (www.coordinadoramh.org). Els darrers mesos ens han demostrat que, quan parlem de Transició, parlem d'un procés que es troba encara en marxa, de ferides obertes que encara no s'han tancat adequadament. Cal mirar el futur, però amb la certesa que hem après prou dels nostres errors i que hem estat capaços de dignificar la memòria de les víctimes de la dictadura. Una altra cosa, no seria justícia.
Els 60:
TEMPS DE MIGRACIONS I ESPECULACIÓ URBANÍSTICA
El 1962, com a conseqüència d'una onada de vagues, va ser declarat l'estat d?excepció a Astúries, Biscaia i Guipúscoa. Aquell mateix any va celebrar-se el casament de Juan Carlos de Borbón i Sofia de Grècia. Mentrestant, ETA, fundada l'any 1959, emprenia una tàctica de segrestos contra els empresaris bascos per donar suport a les reivindicacions dels obrers en vaga. El règim va respondre amb més repressió, detencions i execucions. Les vagues del 62 a la indústria catalana van afavorir la creació l'any 1964 de les Comissions Obreres que, juntament amb els altres sindicats clandestins (CNT, UGT i la USO) aglutinaven la major part dels treballadors. L'any 1966 es va fundar el Sindicat Democràtic de la Universitat de Barcelona que aplegava els estudiants per la democràcia. El règim, per la seva banda, aprovava la Llei de Premsa i Impremta, que relaxava tímidament la censura. En matèria econòmica, entre el 1961 i el 1973, la situació internacional va permetre una etapa de creixement especialment significativa en els sectors de la indústria i els serveis. Les inversions estrangeres van arribar atretes pels costos laborals reduïts i la manca de drets sindicals. El desenvolupament i l'emigració massiva a l'estranger van fer disminuir l'atur. Va tenir lloc un veritable èxode massiu, des de les zones rurals cap a les zones industrials i cap a l'exterior, a altres països d'Europa. Milers de famílies van arribar a Barcelona a la recerca de feina i oportunitats, procedents d'Andalusia, Extremadura, Castella o Galícia. L'economia es va veure afavorida pels ingressos del turisme, la inversió estrangera i les remeses dels emigrants, però també van augmentar les desigualtats socials. El dèficit d'habitatge es va reduir amb campanyes de construcció massiva de gestió privada, la qual cosa va permetre aplegar grans fortunes a empresaris propers al règim. El gruix d'aquesta construcció es va produir en la perifèria de les grans ciutats, però sense una planificació urbanística prèvia, fet que amb el temps va derivar en la consolidació de ciutats dormitori massificades i sovint amb nombroses manques de serveis comunitaris. Així mateix, es va estendre el barraquisme a les zones més pobres de la perifèria. No obstant això, el lent desenvolupament va afavorir l'emergència d'una fins llavors inexistent societat de consum. Van poder incrementar-se les prestacions sanitàries i els sistemes de pensions. La Seguretat Social es va estendre per primera vegada a la majoria dels ciutadans. A finals dels 60, dos terços de les llars disposaven de televisor i una quarta part tenia cotxe. La societat de consum va afavorir la mobilitat i l'accés a la informació. Això va permetre la penetració d'una nova mentalitat més liberal i europea: l'església va començar a perdre influència en la societat, la penetració de la cultura estrangera va afavorir certa obertura intel·lectual. El 1969 Franco nomenava Juan Carlos de Borbón com a successor. També es presentava a les Corts franquistes un avantprojecte de Llei de Perillositat Civil i Rehabilitació Social que, entre d'altres coses, considerava el col·lectiu homosexual com a un conjunt de membres perillosos i susceptibles de ser reeducats. Es creaven les Comissions de Solidaritat per protegir els lluitadors i les seves famílies, per combatre la dictadura, per ajudar els represaliats, acomiadats o encarcerats i denunciar públicament les injustícies del règim.
Els 70:
LA LLUITA CLANDESTINA CONTRA EL FRANQUISME
A finals dels 60, una nova generació de joves que no havien patit la Guerra Civil i la repressió de la postguerra van començar a incorporar-se a la lluita clandestina contra el franquisme. Aquesta nova fornada de joves compromesos va nodrir les bases de partits, sindicats i tota mena d'associacions clandestines que al marge de la llei treballaven en un doble front: guanyar drets en els diferents àmbits de lluita i denunciar la il·legitimitat i la brutalitat del règim franquista. Les vagues de treballadors, l'ampli suport popular a les reivindicacions de les Comissions Obreres, les mobilitzacions estudiantils i la manifestació oberta de formes de cultura que transgredien la llei vigent van tornar-se cada vegada més habituals. Per la seva banda, l'avançada edat del dictador i el seu delicat estat de salut van començar a crear tensions internes per la successió entre els cercles de poder que fins llavors s'havien mantingut units al voltant de la figura de Franco. Davant dels sectors més reaccionaris que es negaven a acceptar cap canvi en el sistema, van aparèixer petits grups de dissidents que s'adonaven de la necessitat que l'Estat espanyol iniciés un procés de reformes que l'apropés a les dinàmiques de les democràcies capitalistes europees. El 20 de desembre de 1973, ETA assassinava el president del govern, l?almirall Carrero Blanco, en un brutal atemptat al centre de Madrid. Aquell mateix any, començava el procés "1001" contra dirigents de CCOO. Les condemnes del Tribunal de l'Ordre Públic van ser molt dures amb els sindicalistes. Les Associacions Veïnals, nascudes a mitjan 60, van començar a adquirir un protagonisme central en les mobilitzacions contra el règim i van esdevenir veritables focus d'activitat política davant de la impossibilitat de manifestar les reivindicacions ciutadanes a través de canals mínimament democràtics. L'explosió de compromís social amb el canvi de règim va portar a la fundació de centenars d'associacions dedicades a la defensa de col·lectius específics: moviments feministes, antipatriarcals, per la llibertat sexual, en defensa de les classes més pobres als suburbis de les ciutats o per la integració social dels immigrants d'altres punts de l'Estat Espanyol. Per un altre costat, diversos col·lectius professionals mantenien una ferma oposició silenciosa a la dictadura, entre els que destaquen un important col·lectiu d'advocats laboralistes que van intervenir de manera activa en aquesta lluita clandestina, assessorant legalment els treballadors, assumint riscos que els va portar en molts casos a la presó. En l'àmbit estrictament polític, durant tot el franquisme el PSUC va ser el partit polític més constant i representatiu de la lluita antifranquista a Catalunya, convertit en un veritable moviment de masses que agrupava de forma clandestina milers de militants i que gaudia de la simpatia d'amplis sectors de la societat contraris a la dictadura. No obstant això, el congrés del PSOE a Suresnes (França) l'11 d'octubre de 1973, en el qual, el carismàtic Felipe González va ser escollit Secretari General, va obrir la porta a una oposició més moderada al règim que va rebre el suport de partits polítics internacionals com el Partit Demòcrata dels EUA. Així mateix les forces opositores van aconseguir formar diverses plataformes unitàries com la Junta Democrática el 1974 o la Plataforma de Convergencia Democrática el 1975, que van acabar aplegant-se el 1976 en la Coordinadora Democrática o "Platajunta". El 20 de novembre de 1975 moria el dictador Francisco Franco. Dos dies més tard, Juan Carlos I de Borbón era proclamat Rei davant les Corts i el Consell del Regne. El 12 de desembre s'estrenava el primer govern de la monarquia presidit per Carlos Arias Navarro i poc després per Adolfo Suárez. Després de dos anys de multitudinàries mobilitzacions en exigència d'una reforma democràtica, desenes d'atemptats violents per part de grups d'extrema dreta i d'extrema esquerra i una forta inestabilitat social, a mitjans de 1977 s'iniciava un procés obert de reformes: el 9 d'abril es legalitzava el PCE, el 28 d'abril, els sindicats i, finalment, el 15 de juny se celebraven les primeres eleccions legislatives des de 1936, en les que la UCD d'Adolfo Suárez obtenia majoria al Congrés dels Diputats. Els parlamentaris escollits en les eleccions democràtiques van ser els responsables de la redacció de la nova Constitució que va ser aprovada en referèndum el 6 de desembre de 1978, amb el suport del 87% dels electors i un 32 % d'abstenció.
Els 80:
LA TRANSICIÓ
La dècada dels 80 va començar amb els resultats d'unes primeres eleccions municipals en les que els partits d'esquerra havien resultat clarament vencedors a les principals capitals urbanes. La victòria de l'esquerra va permetre la reorganització dels moviments socials de base i l'entrada en les institucions de forces treballadores i populars. El 20 de març de 1980 van celebrar-se les primeres eleccions al Parlament de Catalunya, tot just abans s'havien celebrat a Euskadi. Jordi Pujol va obtenir la presidència de la Generalitat després de 40 anys de suspensió de la institució. Malgrat tot, el procés de reformes es va veure sacsejat el 23 de febrer de 1981 per l'intent de Cop d'Estat d'alguns militars entre els quals es comptaven Antonio Tejero i Milans del Bosch. Durant diverses hores, el Congrés dels Diputats va romandre segrestat per membres de la Guàrdia Civil mentre els tancs sortien al carrer a Madrid, València i altres capitals de província. La intervenció per televisió del rei Juan Carlos, en la que sol·licitava la retirada dels tancs i la no interferència dels militars en el procés de reformes democràtiques, va aturar els colpistes. Van ser jutjats, expulsats i condemnats a presó. Poc temps després van ser amnistiats. El 23F va marcar un moment clau en el procés de reformes iniciat i va consolidar la figura del monarca als ulls de l'opinió pública. Malgrat tot, no va ser fins la victòria del PSOE a les eleccions generals de 1982 que el procés de reformes va començar a traduir-se en polítiques socials. En efecte, tot just arribar a la presidència del govern, l'equip de Felipe González i Alfonso Guerra va impulsar tot un seguit de mesures progressistes urgents com la setmana laboral de 40 hores o l'establiment del període de vacances en 30 dies. Per altra banda, el govern socialista va haver de fer front a qüestions impopulars com l'entrada d'Espanya a l'OTAN, a la que el PSOE s'havia oposat històricament però que es plantejava com un requisit necessari per ingressar a la Unió Europea. La disconformitat del poble basc en el resultat del procés s'havia evidenciat amb la victòria del No a Euskadi en el referèndum de la Constitució i va servir de pretext a ETA per reprendre la seva activitat armada. La lluita contra el terrorisme es va convertir en un dels principals maldecaps del govern socialista que a finals de la dècada va veure minada la seva credibilitat per les acusacions de corrupció i guerra bruta contra el terrorisme.
Els 90:
L'ESTAT ESPANYOL A LA UNIÓ EUROPEA
La primera meitat dels anys 90 va estar marcada per la increïble projecció internacional que la celebració dels Jocs Olímpics a Barcelona, l'any 1992 , va comportar per a Catalunya i per a l'Estat espanyol. Les olimpíades van suposar una important renovació urbanística per a la ciutat de Barcelona que va modernitzar algunes de les seves principals infraestructures i va saber aprofitar l'oportunitat per a convertir-se en un dels principals focus d'interès econòmic i cultural del sud d'Europa. L'any 1996, el Partit Popular va guanyar les eleccions generals i José Maria Aznar va ser designat President del Govern. Durant aquesta etapa, el govern va accelerar les polítiques liberalitzadores fixades per la Unió Europea en el Tractat de Maastrich en vistes a l'establiment d'una moneda comuna. Les principals empreses estatals van ser privatitzades. La lluita contra el terrorisme va esdevenir un dels eixos centrals de la política d'Aznar, així com l'aplicació d'altres mesures liberals per a la flexibilització del mercat de treball i la introducció d'importants beneficis fiscals a les empreses. L'any 1999, Espanya abandonava la pesseta com a moneda de curs legal per adoptar l'Euro.Etiquetes de comentaris: Memòria Històrica, Mural d'Actualitat, Transició
